Història d'Astore

third half spirit

Astore: la llegenda d'un símbol.

Una vegada vaig sentir una antiga llegenda sobre un astor que tenia el do de presentar-se de maneres molt diverses. El seu poder consistia a convertir-se en esperit d'equip, com a sana rivalitat i com a afany de superació personal.

Era molt difícil veure'l, però tothom sabia que hi era: se sentia. Amb una sola batuda d'ales, transformava un camp de joc enfangat en còmodes seients on compartir l'experiència amb els amics. Amb dues batudes, convertia la suor en aroma i la cara d'esforç en somriure. I amb tres... amb tres batudes de les ales, es deia que era capaç de conjurar els avantpassats dels jugadors que es reencarnaven per compartir els mateixos espais i indrets on havien suat anys i fins i tot segles enrere.

L'astor era un esperit mític, l'esperit de les muntanyes vora el mar. Però arribà un moment en què l'esport va deixar de ser el que havia estat i esdevingué enfrontament, lluita no esportiva. I aquell esperit mític que havia volat tant entre camps de conreu com entre gespa coberta de línies, quedà pres d'una gàbia.

Desaparegueren llavors, els temps en què després de competir es compartia amb l'altre aquells moment de sana disputa, els temps en què la samarreta xopada de suor, il•lusió i revenja es transformava en una còmoda i confortable peça de vestir. I així fou com s'oblidà el third half spirit, l'abraçada sincera, el moment en què hom se sent orgullós d'haver competit amb la persona que el mira als ulls i a qui mira als ulls.
Però l'astor és un animal que es caracteritza per una gran capacitat d'adaptació, per l'adequació a espais i ambients. És elàstic, dinàmic, flexible, sobri, absolutament elegant i, sobre tot, tenaç.

Tant és així que l'astor fou capaç de consumir-se i estilitzar-se fins al punt que descobrí que es podia esmunyir entre els barrots de la gàbia. Allò era capacitat d'acomodació a les circumstàncies, de veure una realitat en permanent canvi, i poder adequar-se no als canvis d'una època, sinó a una època de canvis.

I arribà el dia en què va treure el cap pels barrots; i arribà el dia en què no només va poder treure el cap, sinó tot el cos. I com que no li va agradar el que veia, va decidir convertir-se en símbol. Però en un símbol especial, un símbol amb poders. I és que va pensar que la millor manera, o més aviat l'única, de transmetre el que havia estat era enganxar-se a la pell: a la pell de les persones, a prop del cor.